Quatre textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan (Volum 3)
Gras i Perfontan, Rosa-Victòria
Conté: La llengua tallada (1989. P13: D4, H9 i altres), irònic drama històric de forta arrel onírica i poètica que s’interroga amb perplexitat entorn de la idea del destí. p 19-83. —
El romance de Amaranta (1995. P15: D9, H6 i altres), drama simbolista d’inspiració lorquiana sobre els somnis trencats i l’amarga recerca de l’amor somniat. p. 85-139 —
Unitat Galàctica Número III (1998. P9: D4, H5), farsa sobre la reencarnació. p. 141-207. —
L’últim tren (2001. P7: D3, H4),drama irònic sobre la vitalitat insospitada que ens pot sobrevenir quan sembla que el temps s’acaba i descobrim que no tot ha estat viscut encara. p.209-298
Referències bibliogràfiques, pàgines 17-18; Aquest volum també es pot comprar en impressió a demanda al lloc web de la Llibreria de la Diputació de Barcelona

Quatre textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan (Volum 3)
Gras i Perfontan, Rosa-Victòria
Conté: La llengua tallada (1989. P13: D4, H9 i altres), irònic drama històric de forta arrel onírica i poètica que s’interroga amb perplexitat entorn de la idea del destí. p 19-83. —
El romance de Amaranta (1995. P15: D9, H6 i altres), drama simbolista d’inspiració lorquiana sobre els somnis trencats i l’amarga recerca de l’amor somniat. p. 85-139 —
Unitat Galàctica Número III (1998. P9: D4, H5), farsa sobre la reencarnació. p. 141-207. —
L’últim tren (2001. P7: D3, H4),drama irònic sobre la vitalitat insospitada que ens pot sobrevenir quan sembla que el temps s’acaba i descobrim que no tot ha estat viscut encara. p.209-298
Referències bibliogràfiques, pàgines 17-18; Aquest volum també es pot comprar en impressió a demanda al lloc web de la Llibreria de la Diputació de Barcelona

Tres textos de Maria Aurèlia Capmany
Capmany, Maria Aurèlia
(Re)coneguda per les diverses modulacions de la seva obra narrativa, Maria Aurèlia Capmany va erigir-se un clos particular en el teatre català dels anys seixanta. En un ambient absolutament impermeable al talent femení, Capmany sobresurt com a creadora i activista de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), juntament amb Ricard Salvat, amb qui es coneix, precisament, arran de l’estrena de Tu i l’hipòcrita (1959), a recer de les vetllades de l’ADB. Més que no pas de la pràctica com a narradora, la discursivitat del seu debut escènic ve marcada per les tendències boulevardières: concretament, de L’OEuf, de Felicien Marceau. En aquest sentit, un dels trets idiosincràtics de Capmany
seria, precisament, catalitzar al terrer autòcton diversos recursos i corrents en voga a l’escena europea. Del caràcter més aviat francòfil de Tu i l’hipòcrita, evolucionaria cap a les contextures èpiques. Vent de garbí i una mica de por (1965), de fet, serveix d’exemple de la pràctica de l’EADAG en el cinquè aniversari de la institució. La curiositat de l’autora, instigada pel director Josep Anton Codina, s’estendria cap a la pista de la Cova del Drac, on recrea les revistes alemanyes d’entreguerres amb el filtre coetani del cabaret italià de Paolo Poli. La primera mostra d’aquest gènere juganer, Dones, flors i pitança (1968), vehicula el tractament de temes socials més o menys polèmics i estereotipats, sense excessius apriorismes, per mitjà del dinamisme i el vertigen resultants de la mescla de pastitx literari, lirisme à la mode o sarau fregolià. L’obra teatral de Capmany no és pas prolífica, per bé que prou estimulant —cosa que es percep també en la peça breu Dos quarts de cinc (1963), en l’emblemàtic i clandestí Layret (1970) o en L’ombra de l’escorpí (1971)— perquè per a reivindicarla no sigui forçós d’apel·lar a la gènesi «femenina», sinó, fet i fet, al mèrit d’haver creat un univers particular i innovador, ben diferent de la resta de cales del teatre català de postguerra.
Conté: Tu i l’hipòcrita : comèdia predicada,en dos actes (1929) P37: D20, H17 ; Vent de garbí i una mica de por (1968) P14: D7, H7 ; Dones, flors i pitança (1968) P4: D2, H2; Inclou referències bibliogràfiques, pàgina 27; DL B 2448-2024

Tres textos de Maria Aurèlia Capmany
Capmany, Maria Aurèlia
(Re)coneguda per les diverses modulacions de la seva obra narrativa, Maria Aurèlia Capmany va erigir-se un clos particular en el teatre català dels anys seixanta. En un ambient absolutament impermeable al talent femení, Capmany sobresurt com a creadora i activista de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), juntament amb Ricard Salvat, amb qui es coneix, precisament, arran de l’estrena de Tu i l’hipòcrita (1959), a recer de les vetllades de l’ADB. Més que no pas de la pràctica com a narradora, la discursivitat del seu debut escènic ve marcada per les tendències boulevardières: concretament, de L’OEuf, de Felicien Marceau. En aquest sentit, un dels trets idiosincràtics de Capmany
seria, precisament, catalitzar al terrer autòcton diversos recursos i corrents en voga a l’escena europea. Del caràcter més aviat francòfil de Tu i l’hipòcrita, evolucionaria cap a les contextures èpiques. Vent de garbí i una mica de por (1965), de fet, serveix d’exemple de la pràctica de l’EADAG en el cinquè aniversari de la institució. La curiositat de l’autora, instigada pel director Josep Anton Codina, s’estendria cap a la pista de la Cova del Drac, on recrea les revistes alemanyes d’entreguerres amb el filtre coetani del cabaret italià de Paolo Poli. La primera mostra d’aquest gènere juganer, Dones, flors i pitança (1968), vehicula el tractament de temes socials més o menys polèmics i estereotipats, sense excessius apriorismes, per mitjà del dinamisme i el vertigen resultants de la mescla de pastitx literari, lirisme à la mode o sarau fregolià. L’obra teatral de Capmany no és pas prolífica, per bé que prou estimulant —cosa que es percep també en la peça breu Dos quarts de cinc (1963), en l’emblemàtic i clandestí Layret (1970) o en L’ombra de l’escorpí (1971)— perquè per a reivindicarla no sigui forçós d’apel·lar a la gènesi «femenina», sinó, fet i fet, al mèrit d’haver creat un univers particular i innovador, ben diferent de la resta de cales del teatre català de postguerra.
Conté: Tu i l’hipòcrita : comèdia predicada,en dos actes (1929) P37: D20, H17 ; Vent de garbí i una mica de por (1968) P14: D7, H7 ; Dones, flors i pitança (1968) P4: D2, H2; Inclou referències bibliogràfiques, pàgina 27; DL B 2448-2024

Estudis Escènics. Quaderns de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Núm 48 (2023): Dossier: «Dramatúrgies de la dansa. Escriptures imponderables»
Institut del Teatre

Towards a Differential Dramaturgy: Opening Up the Writing Dimension of Dance
López Esteve, Oriol
The aim of this article is to explore in depth the critique of the prevailing paradigm in 20th-century dance — especially in terms of its relation with the notion of identity — based on what we will call “dramaturgy of difference”. This type of dramaturgy, as we will argue, goes further into the ontological revision of dance and strengthens the writing status of choreography. Finally, in order to illustrate the development of this dramaturgical strategy, we will analyse the case of the dancer and creator Loïe Fuller.