Analphabetic Writing: Choreography after Derrida
López Esteve, Oriol
Durant dècades, Jacques Derrida i les seves obres s’han considerat inadequats per parlar de dansa, performance o assumptes corporals. Aquest article qüestiona tal creença i torna a llegir el corpus de Derrida amb l’objectiu de redescriure gramaticalment la coreografia. Aquesta elaboració teòrica pren com a punt de partida els textos del filòsof sobre dansa i escriptura no fonètica, tot considerant també les lectures i crítiques que han fet els estudiosos de la dansa respecte a la deconstrucció i l’obra de Derrida. Tenint en compte la distinció a ‘De la grammatologie’ (1967) entre «escriptura estreta» i «escriptura en general», examinaré la notació de la dansa com a escriptura de dansa estreta i rebutjaré la idea que és l’única manera de concebre la coreografia. Més enllà del prejudici contra la coreografia sorgit al segle XIX i reforçat al tombant del segle XXI, és possible redecriure l’escriptura coreogràfica en tant que ‘espacement’, més proper a la concepció de l’escriptura als textos de Derrida sobre Antonin Artaud o a ‘Penser à ne pas voir. Écrits sur les arts du visible’ (2013). Finalment, l’article demostrarà l’elaboració teòrica mitjançant un breu examen del cas de la ballarina moderna nord-americana Loie Fuller.
López Esteve, Oriol
Durant dècades, Jacques Derrida i les seves obres s’han considerat inadequats per parlar de dansa, performance o assumptes corporals. Aquest article qüestiona tal creença i torna a llegir el corpus de Derrida amb l’objectiu de redescriure gramaticalment la coreografia. Aquesta elaboració teòrica pren com a punt de partida els textos del filòsof sobre dansa i escriptura no fonètica, tot considerant també les lectures i crítiques que han fet els estudiosos de la dansa respecte a la deconstrucció i l’obra de Derrida. Tenint en compte la distinció a ‘De la grammatologie’ (1967) entre «escriptura estreta» i «escriptura en general», examinaré la notació de la dansa com a escriptura de dansa estreta i rebutjaré la idea que és l’única manera de concebre la coreografia. Més enllà del prejudici contra la coreografia sorgit al segle XIX i reforçat al tombant del segle XXI, és possible redecriure l’escriptura coreogràfica en tant que ‘espacement’, més proper a la concepció de l’escriptura als textos de Derrida sobre Antonin Artaud o a ‘Penser à ne pas voir. Écrits sur les arts du visible’ (2013). Finalment, l’article demostrarà l’elaboració teòrica mitjançant un breu examen del cas de la ballarina moderna nord-americana Loie Fuller.
